We Feel Fine

Uniqlo

San Francisco

Tres minuts perquè s'acabi el 13 d'agost i he avançat ben poc des de l'últim post. Segueixo atenaçat i rendint-me a la mandra i les excuses de sempre. Ai.
He tingut una setmana mogudeta. De dilluns a dimecres he estat a San Francisco, fent un curs de programació per a un sistema interactiu, basat en les ombres dels usuaris sobre un plafó, al terra principalment, anomenat Reactrix. No cal que digui que vaig entendre molt poca cosa. El Linux i l'XML no són els meus millors amics.
La gent del curs es va portar de conya amb nosaltres. Està clar que els interessa quedar bé i que recomanem el seu sistema a Crispin, però van anar més enllà, portant-nos a sopar a un lloc genial, al que t'han de dur perquè està apartat de tot arreu, i després ruta turística per la ciutat. Increïble.
La platja, Lombard Street, el pont de Golden Gate, Tosca, Vesuvio, l'edifici de Trans Am, City Lights (la llibreria dels beatniks)... Hi he de tornar.

Tokio Blues

És la matinada de l'1 d'agost. Acabo de llegir l'última pàgina de Tokio Blues i, encara que tinc son, no tinc ganes de dormir sense escriure quatre ratlles. Aquest llibre (com gairebé tots, de fet) m'ha remenat una mica per dintre. El protagonista viu una relació platònica i no tira endavant fins que se n'adona que la vida se li ha avançat i que s'ha tornat a enamorar, i aquest cop sense entrebancs. És un llibre de suïcidis, d'adolescències i maduresa, en què fins i tot el més superficial dels personatges té sortides tan lúcides com aconsellar al protagonista (que es diu Watanabe, em penso) que no es compadeixi mai d'ell mateix, perquè això només ho fan els mediocres. Jo no vull ser un mediocre i això vol dir que he de canviar, m'he de fer gran, afrontar els entrebancs i les pròpies febleses sense excuses i aprendre a esforçar-me.
Estic vivint una experiència fantàstica i tinc un bon amic amb qui compartir-la, tant la seva cara més amable com la més amarga. Que existeix i és bo que sigui així, per valorar les coses bones i reconfortar-me a mi mateix, quan me'n surti. Demà he de començar amb energies renovades, acabar les feines pendents i gaudir de cada moment. Parlar, obrir-me, descobrir la gent que m'envolta, aprendre d'ells i intentar ensenyar tot el que pugui. Fua. Sóc a la millor agència del món. No ho puc deixar passar.

.H

Aquest mes es publiquen les meves primeres col·laboracions a la revista .H com a crític de còmics. Dues ressenyes sobre Marjane Satrapi i Lorenzo Mattotti. Pedants, excessives potser, però és normal abusar una mica, sobretot quan no tens clar que hi hagi continuitat. Però es veu que sí. En el proper número volen que parlir de David B. i de Baru. Intentaré moderar-me i evitar els típics tics de crític frustrat, que aprofita qualsevol ocasió per fer un panflet. És una llàstima que el projecte que tenia amb el David Romero i el Jose de fer un fanzine comiquero online no anés més enllà. Encara que, segons com, podem intentar recuperar-ho, ara que, tant mr. Romero com jo, ens anem habituant a analitzar i escriure sobre còmics periòdicament i tenim accés a material interessant.

Consumisme cultural

The Directors’ Label torna el 13 de septiembre amb una nova tanda de DVDs de realitzadors que CAL tenir:Mark Romanek, Anton Corbijn, Jonathan Glazer y Stéphane Sednaoui. Cada cop m'interessa més el món del vídeo. Les poques ocasions de què disposo a DoubleYou les aprofito tan com puc. Segueix tenint un punt de màgia, d'il·lusió. Imatges en moviment i so. El límit el poses tu.

Tomeo i Donosti

Acabo de fer de jurat al Festival Publicitari de Donosti. En un acte que barreja romanticisme i gasiveria hi vaig anar en tren. No hi havia cap dubte sobre quin llibre endur-me sota el braç per intentar accelerar les 8 hores del trajecte d'anada: Javier Tomeo. En una entrevista de televisió va expressar la seva preferència pel tren i els mitjans de transport de "velocitat humana" respecte de l'avió, que feia desaparèixer el concepte de viatge per convertir-lo en un simple desplaçament, de translocalització trekkie. Després de "El castillo de la carta cifrada" i "La mirada de la muñeca hinchable", vaig agafar "La soledad de los pirómanos". Amb la introspecció irònica en el cap d'un paranoic com a nexe amb les anteriors, aquest llibre ofereix veritables perletes, una de les quals estava vinculada amb la publicitat:
"Casi me da vergüenza decirlo, pero también me gustan algunos anuncios. No soy de esos que siempre están protestando contra la publicidad.
Al fin y al cabo, hoy en día es la publicidad la que manda. Se mete en el coco del más pintado y le dan la vuelta como si fuera un calcetín. La única pega es que algunos anuncios se pasan de rosca. Esa gente de la publicidad no tiene muchos escrúpulos y les importa un rábano saber si lo que te están machacando a todas las horas del día y de la noche es verdad o mentira.
Ahí está otra vez, por ejemplo, esa mujer rubia que pregunta a otra mujer morena si padece hemorroides y se queda tan tranquila, como si le importase un pito lo que pueda responderle la otra.
- ¿Y a ti? -le pregunta a su vez la morena, sin cortarse- ¿También se te escapa la orina?"

Nick Knight

Una vegada més, l'ànsia creativa se'm presenta en forma d'angoixa vital. Ja sé que al decàleg del blog havia dit que no seria autocomplaent, però també m'havia fixat l'objectiu d'escriure cada dia. O sigui que no vindrà d'una petita llicència. Ahir sortia l'obra d'un fotògraf molt interessant al programa "Silenci?". De nou es presenta amb l'arrogància pròpia dels artistes, amb una capacitat de viure i de posar-se al centre de l'univers que em manca. Potser és això. Potser és que sóc mediocre, simplement. O potser ja va sent hora que trenqui tòpics mentals i deslligui l'àmbit personal de l'artístic. Estic convençut que un artista ha de ser egoista i deixar-se endur per les pulsions del moment, però això no té perquè significar una egolatria i una megalomania que l'arribin a caricaturitzar i uniformar amb la resta. Creuo els dits i espero que aquesta sigui la meva possibilitat. Si fos així, només em caldria estimar-me una miqueta.