Tomeo i Donosti

Acabo de fer de jurat al Festival Publicitari de Donosti. En un acte que barreja romanticisme i gasiveria hi vaig anar en tren. No hi havia cap dubte sobre quin llibre endur-me sota el braç per intentar accelerar les 8 hores del trajecte d'anada: Javier Tomeo. En una entrevista de televisió va expressar la seva preferència pel tren i els mitjans de transport de "velocitat humana" respecte de l'avió, que feia desaparèixer el concepte de viatge per convertir-lo en un simple desplaçament, de translocalització trekkie. Després de "El castillo de la carta cifrada" i "La mirada de la muñeca hinchable", vaig agafar "La soledad de los pirómanos". Amb la introspecció irònica en el cap d'un paranoic com a nexe amb les anteriors, aquest llibre ofereix veritables perletes, una de les quals estava vinculada amb la publicitat:
"Casi me da vergüenza decirlo, pero también me gustan algunos anuncios. No soy de esos que siempre están protestando contra la publicidad.
Al fin y al cabo, hoy en día es la publicidad la que manda. Se mete en el coco del más pintado y le dan la vuelta como si fuera un calcetín. La única pega es que algunos anuncios se pasan de rosca. Esa gente de la publicidad no tiene muchos escrúpulos y les importa un rábano saber si lo que te están machacando a todas las horas del día y de la noche es verdad o mentira.
Ahí está otra vez, por ejemplo, esa mujer rubia que pregunta a otra mujer morena si padece hemorroides y se queda tan tranquila, como si le importase un pito lo que pueda responderle la otra.
- ¿Y a ti? -le pregunta a su vez la morena, sin cortarse- ¿También se te escapa la orina?"

Nick Knight

Una vegada més, l'ànsia creativa se'm presenta en forma d'angoixa vital. Ja sé que al decàleg del blog havia dit que no seria autocomplaent, però també m'havia fixat l'objectiu d'escriure cada dia. O sigui que no vindrà d'una petita llicència. Ahir sortia l'obra d'un fotògraf molt interessant al programa "Silenci?". De nou es presenta amb l'arrogància pròpia dels artistes, amb una capacitat de viure i de posar-se al centre de l'univers que em manca. Potser és això. Potser és que sóc mediocre, simplement. O potser ja va sent hora que trenqui tòpics mentals i deslligui l'àmbit personal de l'artístic. Estic convençut que un artista ha de ser egoista i deixar-se endur per les pulsions del moment, però això no té perquè significar una egolatria i una megalomania que l'arribin a caricaturitzar i uniformar amb la resta. Creuo els dits i espero que aquesta sigui la meva possibilitat. Si fos així, només em caldria estimar-me una miqueta.