Tokio Blues

És la matinada de l'1 d'agost. Acabo de llegir l'última pàgina de Tokio Blues i, encara que tinc son, no tinc ganes de dormir sense escriure quatre ratlles. Aquest llibre (com gairebé tots, de fet) m'ha remenat una mica per dintre. El protagonista viu una relació platònica i no tira endavant fins que se n'adona que la vida se li ha avançat i que s'ha tornat a enamorar, i aquest cop sense entrebancs. És un llibre de suïcidis, d'adolescències i maduresa, en què fins i tot el més superficial dels personatges té sortides tan lúcides com aconsellar al protagonista (que es diu Watanabe, em penso) que no es compadeixi mai d'ell mateix, perquè això només ho fan els mediocres. Jo no vull ser un mediocre i això vol dir que he de canviar, m'he de fer gran, afrontar els entrebancs i les pròpies febleses sense excuses i aprendre a esforçar-me.
Estic vivint una experiència fantàstica i tinc un bon amic amb qui compartir-la, tant la seva cara més amable com la més amarga. Que existeix i és bo que sigui així, per valorar les coses bones i reconfortar-me a mi mateix, quan me'n surti. Demà he de començar amb energies renovades, acabar les feines pendents i gaudir de cada moment. Parlar, obrir-me, descobrir la gent que m'envolta, aprendre d'ells i intentar ensenyar tot el que pugui. Fua. Sóc a la millor agència del món. No ho puc deixar passar.